diumenge, 28 d’agost del 2016

L'agulla daurada de Montserrat Roig ja no brilla com abans



Al centre de San Petersburg hi ha el gran quarter de la Marina russa, l'edifici de l'Almirallat, culminat amb una cúpul.la i una agulla daurada que és referència de tota la ciutat. També va donar títol al llibre que va escriure la Montserrat Roig fa trenta anys quan va passar dos mesos a la ciutat que llavors es deia Leningrad convidada per l'editorial Progrés de Moscou.
Aquest estiu hem passat un dia i mig a la ciutat en una etapa d'un viatge en creuer per diverses capitals bàltiques. En tornar, he llegit el llibre de la Roig i, inevitablement, he jugat a les comparances.
L'edifici de l'Almirallat es troba davant del palau d'hivern, l'indret clau de la revolució d'octubre de 1917 i que ara ocupa el museu de l'Hermitage. El dia que hi vam anar nosaltres, a la gran esplanada que hi ha al davant hi havia un gran rebombori, centenars de motos Harley Davidson l'ocupaven per una concentració que durant tot el dia va atabalar els vianants amb els trons dels seus motors de quatre temps.
Per l'esplanada també circulen uns quants negres amb jaquetes de color taronja que criden molt l'atenció. Són ganxos dels barcos que fan tours turístics pel riu Neva. Venen de Nigèria i parlen anglès, l'idioma dels milers de turistes que envaeixen la ciutat i que la major part de russos desconeix.
Vam caminar llargament per l'avinguda Nevski sense fer més que una petita part de l'interminable trajecte. Arreu hi havia tenderols de souvenirs turístics: les culleres típiques de record, les matrioskes, molta roba d'abric, uns barrets d'aquells de pèl amb la falç i el martell i, en molta més abundància, tasses de les d'esmorzar amb fotos de Vladimir Putin. El president amb ulleres de sol, cavalcant un ós, vestit d'uniforme de camuflatge militar o amb vestit i corbata tot somrient. No sé quina era pitjor.
Vam vagarejar una estona pel parc de Mihailovski, a la vora del museu rus, on hi ha l'estàtua dedicada al poeta Alexander Puishkin. La veritat és que aquell dia no vam veure l'estàtua, estàvem ocupats donant voltes al parc, que tenia una sola sortida i ens va obligar recórrer llargament els seus caminets. Vaig evocar l'indret a partir del llibre de la Montserrat, que dedica moltes pàgines a la vida del poeta que és celebrat com un gran ariet de la cultura russa. Entre altres coses explica que al parc on vam ser nosaltres es celebraven reunions d'homenatge al poeta els anys 80, quan ella va escriure el llibre. En algun altre loc vaig llegir que en aquestes reunions es llegien els seus poemes i el públic corejava el nom del poeta. No tinc idea de si això es manté i la cerca a google no m'ho aclareix.
El llibre de la Montserrat Roig també dedica moltes pàgines a evocar el setge de la ciutat durant la II Guerra Mundial. Les tropes nazis van voler rendir Leningrad amb un bloqueig militar que va durar més de 300 dies i que va causar mig milió de morts, la major part morts de gana i en circumstàncies molt patètiques. De fet, aquest era l'objectiu de l'editorial que va convidar la periodista catalana. Volien evocar aquest episodi tràgic de la memòria soviètica i donar-lo a conèixer als lectors espanyols, de la mateixa manera que ho devien fer amb altres autors de diferents països. Una gran operació de relacions públiques que es feia al caire dels jocs olímpics que es van celebrar a Moscou el 1980. 
La tecera pota que aguanta la narració del llibre és l'experiència de la pròpia autora a la ciutat, de la mà d'un traductor peculiar, en Nikolai, gran bevedor de vodka i assetjador sexual de l'autora. Jo em ficaria al llit amb tu, li diu, però les normes no m'ho permeten. D'això, de grans bevedors, també en vam veure nosaltres. Recordo una perella que avançava pel carrer discutint a viva veu i amb moltes feines per mantenir l'equilibri.
Un record que no esborra la gran impressió que ens va fer la ciutat, de dimensions colossals, plena de palaus i amb elegants avingudes i d'aparença sovint destartalada. Metàfora d'un país que es transforma, com la resta, mentre defensa una identitat pròpia cada cop més assetjada.